Bona nit!

Maria. Clau.

Aleshores va ser quan va aparèixer la guineu.

- Bon dia - va dir la guineu.
- Bon dia - va respondre educadament el Petit Príncep, que es va girar, però no va veure res.
- Sóc aquí - va dir la veu -, sota la pomera...
- Qui ets? - va dir el Petit Príncep -. Ets molt bonica...
- Sóc una guineu - va dir la guineu.
- Vine a jugar amb mi - li va proposar el Petit Príncep -. Estic tan trist...
- No puc jugar amb tu - va dir la guineu -. No estic domesticada.
- Ah! perdona - va fer el Petit Príncep.

Però, després de reflexionar, va afegir:

- Què vol dir "domesticar"?
- Tu no est d'aquí - va dir la guineu -, què busques?
- Busco els homes - va dir el Petit Príncep -. Què vol dir "domesticar"?
- Els homes -va dir la guineu- tenen escopetes i cacen. És molt empipador. També crien gallines. És l'única cosa interessant que fan. Busques gallines?
- No - va dir el Petit Príncep -. Busco amics. Què vol dir "domesticar"?
- És un cosa massa oblidada - va dir la guineu -. Vol dir "crear lligams..."
- Crear lligams?
- Es clar - va dir la guineu -. Per mi, de moment només ets un nen igual que cent mil altres nens. I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. Per tu només sóc una guineu igual que cent mil altres guineus. Però, si em domestiques, ens necessitarem l'un a l'altre. Per mi seràs únic al món. Per tu, jo seré única al món...
- Ja ho començo a entendre - va dir el Petit Príncep -. Hi ha una flor... em penso que m'ha domesticat...
- Pot ser - va dir la guineu -.A la terra s'hi veuen tota mena de coses...
- Oh!, no és pas a la Terra - va dir el Petit Príncep. 

La guineu va semblar molt intrigada:

-En un altre planeta?
-Sí.
-Hi ha caçadors, en aquest planeta?
-No.
-És interessant això! I gallines?
-No.
-No hi ha res perfecte - va sospirar la guineu.

Però la guineu va tornar a la seva idea:

- Duc una vida monòtona. Caço gallines, els homes em cacen. Totes les gallines s'assemblen, i tots els homes s'assemblen. Per això m'avorreixo una mica. Però, si em domestiques, la meva vida serà com si li toques el sol. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan amagar sota terra. El teu em cridarà fora del cau, com una música. I a més, mira! Veus, allà abaix, els camps de blat? Jo no menjo pa. Per mi el blat es inútil. Els camps de blat no em recorden res. I això és ben trist! Però tu tens els cabells de color d'or. Aleshores serà meravellós quan m'hauràs domesticat! El blat, que és daurat, em farà pensar en tu. I m'agradarà el soroll del vent entre el blat...






La guineu va callar i va mirar una bona estona el petit príncep:

- Si us plau... domestica'm! - va dir.
- D'acord - va respondre el Petit Príncep -. però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.
- Només es coneixen les coses que es domestiquen - va dir la guineu -. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes als comerciants. Però com que no hi ha comerciants d'amics, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica'm!
- Què s'ha de fer? - va dir el Petit Príncep.
- S'ha de ser molt pacient - va respondre la guineu -. Per començar t'asseuràs una mica lluny de mi, així, a l'herba. Jo et miraré de reüll i tu no diràs res. El llenguatge és una font de malentesos. Però cada dia et podràs asseure una mica més aprop...





L'endemà el petit príncep va tornar.

- Hauria valgut més que tornessis a la mateixa hora - va dir la guineu -. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres ja començaré a ser feliç. A mida que anirà passant l'hora, cada cop em sentiré més feliç. A les quatre, ja m'agitaré i m'inquietaré; descobriré el preu de la felicitat! Però si vens a qualsevol hora, no sabré mai quan m'he de preparar el cor... Calen ritus.

- Què és un ritus? - va dir el Petit Príncep.

- També és una cosa massa oblidada - va dir la guineu -. És el que fa que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora, de les altres hores. Hi ha un ritu, per exemple, entre els meus caçadors. El dijous ballen amb les noies del poble. Per això el dijous és un dia meravellós! Me'n vaig a passejar fins a la vinya. Si els caçadors ballessin quan volguessin, tots els dies s'assemblarien i jo no tindria mai vacances.

Així doncs, el Petit Príncep va domesticar la guineu. I quan es va acostar l'hora d'anar-se'n:

- Ai! - va dir la guineu - ...Ara ploraré.
- És culpa teva - va dir el Petit Príncep -, jo no et volia cap mal, però tu has demanat que et domestiqués...
- És clar que sí - va dir la guineu.
- Però ara ploraràs! - va dir el Petit Príncep.
- És clar que sí - va dir la guineu.
- Així no hi surts guanyant res!
- Hi surto guanyant - va dir la guineu -, pel color del blat. Després va afegir:
- Torna a veure les roses. Entendràs que la teva és única al món. Després vine a dir-me adéu i et regalaré un secret.

El Petit Príncep va anar a veure les roses.

- No us assembleu gens a la meva rosa, encara no sou res - els va dir -. No us ha domesticat ningú i no heu domesticat ningú. Sou com era la meva guineu. Només era una guineu igual que cent mil d'altres. Però ens hem fet amics i ara és única al món.






I les roses estaven incòmodes. 

- Sou boniques, però esteu buides - va continuar dient - No es pot morir per vosaltres. És clar, un vianant qualsevol es pensaria que la meva rosa és com vosaltres. Però ella és més important que totes vosaltres juntes, perquè és la que he regat. Perquè és la que he posat sota la campana. Perquè és la que he protegit amb el paravent. Perquè li he matat les erugues (menys dues o tres per les papallones). Perquè és la que he escoltat queixar-se, o presumir, o fins i tot de vegades callar. Perquè és la meva rosa.

 I va tornar amb la guineu:

- Adéu - li va dir...
- Adéu - va dir la guineu -. Aquí tens el meu secret. És molt senzill: només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.
- L'essencial és invisible als ulls - va repetir el Petit Príncep, per recordar-se'n.
- És el temps que ha perdut amb la rosa, que la fa tan important.
- És el temps que perdut amb la rosa... - va repetir el Petit Príncep, per recordar-se'n.
- Els homes han oblidat aquesta veritat - va dir la guineu -. tu no l'has d'oblidar. Et fas responsable per sempre d'allò que has domesticat. Ets responsable de la teva rosa...
- Sóc responsable de la meva rosa... - va repetir el Petit Príncep, per recordar-se'n.





Bona nit!
Maria. Clau.

Això era i no era, tres porquets que eren germanets i vivien tots junts al mig del bosc. El més petit era el trapella de la família; el mitjà era el més juganer; i el gran era el més assenyat i treballador dels tres. Un dia van decidir que viurien separats i que cada un es construiria una casa. 

El porquet petit va decidir fer-se una casa de palla. “La palla pesa poc i és fàcil de manejar”, va pensar, “i així me’n podré anar a fer malifetes ben aviat”. 

El porquet mitjà, que també volia anar ràpid per anar a jugar am son germà, va decidir fer-se la casa una mica més enllà però de fusta. “Tot i que la fusta és més pesada que la palla, jo sóc més fort que el meu germà petit i acabaré molt ràpid”, va pensar. I dit i fet, en ben poc temps ja s’havia fet la seva caseta i va marxar corrents a jugar. 

El poquet gran va decidir que el més lògic era fer-se una casa de maons. Una mica més lluny d’on s’havia fet la casa el mitjà, va començar a apilar els maons i posar-hi ciment, mentre els seus dos germans jugaven allà a prop. 

“Toc, Toc, Toc” va picar a la porta. Els porquets van mirar pel forat i, en veure que era el llop van dir: “Fora llop … no t’obrirem la porta!”.
I el llop va dir … “Doncs si no m’obres la porta, bufaré i bufaré, i la casa te tomaré!!!”
Va començar a bufar i bufar, “buuuuuffffff”, i la casa de fusta va tomar!  

Quan aconsegueixis que tengui textura de pomada, afegir a poc a poc la farina i barrejar fins que es desenganxi de les mans. Reservar la massa al manco mitja hora.

Escalfar el forn a 180º i preparar la safata folrada amb paper pergamí o de forn.






Estendre la massa amb l'ajut d'un corró, sobre una superfície enfarinada o embolicada amb paper de forn, deixant un espessor d'1,5 mm. Tallar amb un tallador de galeta i anar col·locant-les en la safata del forn.

Fornejar durant 20-25 minuts, fins que comencin a daurar-se.

Bon profit!

Maria. Clau.

La Lluna, la pruna,

vestida de dol;

son pare la crida,

sa mare la vol.

La Lluna, la pruna

i el sol matiner;

sa mare la crida,

son pare també.

La noia petita

remena els coixins;

sa mare la renya

davant dels fadrins.

-Ai quina guitza em fa sortir a comprar; el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc

En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava, de seguida va contestar: 

-Mare, si no hi ha safrà, jo us en puc anar a cercar.
-On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitó i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?
-Ja hi aniré cantant, i així, si no hem veuen, bé prou que em sentiran
-No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.
-Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!

I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir: 

-Bé ja n'hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d'en Josepet.

I carrer amunt s'encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut. 

-Patim, patam, patum, homes i dones del carrer, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.

Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d'en Josepet, la més bonica d'aquell indret.
-!Ep, ep!
-Qui hi ha ?
-Un dineret de safrà.
I el botiguer tot era mirar per aquí i per allà.
-!Ep, ep!
-Qui hi ha? Què voleu?
-Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà

I el botiguer torna a mirar i cerca que cerca a terra dintre de la botiga, fins que tot d'un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s'ajup i l'arreplega, posant en el mateix lloc una paperina de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu, l'agafa ben fort, se'n surt al carrer i deixa badoc el pobre botiguer.

-Patim, patam, patum, homes i dones del carrer, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet

I de por la gent s'amagava en no veure qui cantava, mentre carrer avall passava una paperina sola, sola, sola, com si anés sobre una bola.

I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà, la seva mare no se'n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va demanar: 

-Mare, em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?
-Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.
-Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!
Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés, la seva mare li digué: 

-Per no sentir-te bramar, te el cistell i ja hi pots anar.

I en Patufet, que tenia molta força, va agafar el cistell del dinar i, com si res, se'l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així: 

-Patim, patam, patum, homes i dones del carrer, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.

En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres, i, pels camins, els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.

A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d'un hort per reposar una estona, però heus aquí que tot d'un cop, comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d'un mos es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.

Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu, fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d'un hort. Aleshores van començar a cridar: 

-Patufet, on ets? Patufet, on ets?
I en Patufet, de lluny, els contestava: 

-Sóc a la panxa del bou, on no hi neva ni plou.
Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant: 

-Patufet, on ets? Patufet, on ets?
I en Patufet contestava: 

-Soc a la panxa del bou, on ni hi neva ni plou.

Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet! Doncs els pares van començar a donar força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar, que es va tirar un pet, i com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat. 

... i conte contat, conte acabat.

Bona nit!

Maria. Clau.

Preparació:
Barrejar el saïm, la llet, l'oli i la sucre; preferiblement treballar amb els ingredients a temperatura ambient, així es barregen millor.
Quan aconsegueixis que tingui textura de pomada, afegir a poc a poc la farina i barrejar fins que es desenganxi de les mans. Reservar la massa al manco mitja hora.

Escalfar el forn a 180º i preparar la safata folrada amb paper pergamí o de forn.

Preparar boles de massa de la grandària d'un ou, cobrir-les amb paper de fornejar o pergamí, estendre-les amb l'ajuda d'un corró deixant un espessor de 2-3 mm (com més fi millor).

Una vegada fets els cercles, posar una cullerada de farcit en el centre i doblegar la massa per formar un semicercle. Tallar amb un tallador de robiol, o amb un plat de cafè i un ganivet, estrenyent be tota la vora per evitar que surti el farcit.

Fornejar durant 20-25 minuts, fins que comencin a daurar-se. 

Farcit:
Pot emprar-se qualsevol cosa que us agradi, i lo ideal és fer-los variats!
♠ Cabell d'àngel
♠ Confitura de fruites (que sigui molt espessa)
♠ Crema o flam
♠ Crema de xocolata
♠ Brossat
♠ Codony

Hi ha un lloc al vaixell per a tu.
Hi ha un lloc pels que s’han perdut.

Cargol, treu banya,

anem a la muntanya;

cargol bover,

jo també hi vindré!

Ben cantat!

Maria. Clau.