-Ai quina guitza em fa sortir a comprar; el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc

En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava, de seguida va contestar: 

-Mare, si no hi ha safrà, jo us en puc anar a cercar.
-On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitó i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?
-Ja hi aniré cantant, i així, si no hem veuen, bé prou que em sentiran
-No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.
-Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!

I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir: 

-Bé ja n'hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d'en Josepet.

I carrer amunt s'encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut. 

-Patim, patam, patum, homes i dones del carrer, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.

Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d'en Josepet, la més bonica d'aquell indret.
-!Ep, ep!
-Qui hi ha ?
-Un dineret de safrà.
I el botiguer tot era mirar per aquí i per allà.
-!Ep, ep!
-Qui hi ha? Què voleu?
-Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà

I el botiguer torna a mirar i cerca que cerca a terra dintre de la botiga, fins que tot d'un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s'ajup i l'arreplega, posant en el mateix lloc una paperina de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu, l'agafa ben fort, se'n surt al carrer i deixa badoc el pobre botiguer.

-Patim, patam, patum, homes i dones del carrer, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet

I de por la gent s'amagava en no veure qui cantava, mentre carrer avall passava una paperina sola, sola, sola, com si anés sobre una bola.

I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà, la seva mare no se'n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va demanar: 

-Mare, em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?
-Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.
-Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!
Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés, la seva mare li digué: 

-Per no sentir-te bramar, te el cistell i ja hi pots anar.

I en Patufet, que tenia molta força, va agafar el cistell del dinar i, com si res, se'l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així: 

-Patim, patam, patum, homes i dones del carrer, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.

En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres, i, pels camins, els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.

A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d'un hort per reposar una estona, però heus aquí que tot d'un cop, comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d'un mos es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.

Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu, fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d'un hort. Aleshores van començar a cridar: 

-Patufet, on ets? Patufet, on ets?
I en Patufet, de lluny, els contestava: 

-Sóc a la panxa del bou, on no hi neva ni plou.
Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant: 

-Patufet, on ets? Patufet, on ets?
I en Patufet contestava: 

-Soc a la panxa del bou, on ni hi neva ni plou.

Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet! Doncs els pares van començar a donar força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar, que es va tirar un pet, i com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat. 

... i conte contat, conte acabat.

Bona nit!

Maria. Clau.