Amb embolcall folklòric i arrel pop, Oliva Trencada podria ser la part agra de la música mallorquina d'on prové, però la dosi correcta d'harmonies avinagrades amb una melosa part literària, agafada en préstec de grans escriptors com Maria Antònia Salvà o Joan Brossa, la converteix en una proposta -com mínim- curiosa, i que desperta aquesta curiositat pel format musical que la conté.
Referències a l'arrel sonora del so illenc que després maquilla de pop lo-fi propi d'unes altres illes ben diferents musicalment parlant: les britàniques; són part de la forma de música que surt del cap de Ferrer, aka el prehome indefinit o saltamartí.

Del cercle de músics que podries trobar formant part de Trailer, Gran Amant o The Marzipan Man, Pep Toni Ferrer és el més versàtil, i el qui té en comú la participació en tots aquests altres projectes també força minimusicals. Però la seva Oliva, guarda un os impenetrable del que només en surten grans cançons de tant en tant que compten amb un denominador únic que sí el podríem incloure en aquesta catalogació tan ample i alhora tan mal aplicada com és la que inclou el terme indie.

I és que aquests pinyols sonors, els quals s'han d'assaborir amb mesura i deixar anar quan encara no lliuren un gust massa fort com per a que puguin deixar-te d'agradar les sensacions que produeixen, estan creades sense pensar en targets comercials, auto enregistrades, auto editades, auto produïdes i tots els autos que ens puguem imaginar manco aquells que facin referència a l'automatisme de les composicions musicals.De fet la proposta d'aquesta banda és pràcticament artesana. Des de "la música de la calma" (fona, 2007), fins "perleta negra" (la casa calba, 2010), han passat fins a dos discos més "lluneta de pagès" (fona, 2008) i "saltamartí" (la casa calba, 2009), projectes que mostren la versatilitat creativa d'un compositor especial, d'un artesà de partitures que com la majoria de creadors de pentagrames és d'una personalitat realment trencadora.

Amb tota probabilitat, aquesta forma de veure la música com part d'un mateix, el va portar a convèncer la seva discogràfica, valenciana, que quan s'editàs el llibre sobre textos del català Joan Brossa, ho fes amb la formatació de llibre-disc, un risc extra només apte pels amants dels girs sonors cap a llocs desconeguts, i no apte pels orgullosos de pàtries alienes que no acaben d'entendre.Aquesta és una minimúsica especial, de la qual el clip també -necessàriament- havia de ser-ho...


Pots trobar més informació sobre la banda seguint aquests links: